Afanyar-se a passar pàgina i estar amatent a les possibilitats que la vida ens prepari

© LES PÈRDUES A LA VIDA                  

Aquest és un tema recurrent però que no està per demés de donar-li un cop d’ull.

La vida en sí mateixa és el paradigma de la pèrdua d’ençà que ens és atorgada doncs des de que naixem ens encaminem cap a la mort (la pèrdua de la vida)

No és estrany doncs que tot el procés vital estigui ple de pèrdues de diversa entitat a les que ens hem d’anar enfrontant tal com es presenten.

Quan una pèrdua ens afecta, la vida ens interpel·la per a recordar-nos la caducitat de totes les coses: tot el què comença, s’acaba

Més enllà d’aquesta ensenyança bàsica però, ens toca gestionar les emocions i els reptes que una pèrdua ens planteja en el nostre àmbit concret

És evident que sempre cal superar el tràngol i tirar endavant. Per molt que ens afecti o ens dolgui, és llei de vida i ha de servir-nos d’aprenentatge.

Són diverses les reflexions que ens cal fer: recordar la nostra finitud, la nostra imperfecció, la necessitat de ser agraïts. També veure què ens cal fer diferent o què hem d’acceptar.

Esbandir la nostra vanitat i admetre que tot no ho fem prou bé. Mirar de redreçar el què calgui i treure del disgust la lliçó que potser ens manca per a millorar i avançar.

Segons sigui el nivell de la pèrdua també suposarà més energia a esmerçar-hi i més voluntat d’acceptació. Altra cosa serien les recriminacions que ens puguem fer sobre la qüestió  

Una de les sensacions més habituals enfront d’una pèrdua és que sentim una gran frustració i perquè no dir-ho, una gran irritació pel que ens sembla una estafa, una maldat immerescuda.

Vet aquí doncs el panorama no desitjat que se’ns obre. Primer hem d’esbrinar si ens en sentim responsables, després veure que n’hem d’aprendre i finalment com actuar a continuació

Les pèrdues poden ser de diferents tipus: la mort d’un ésser estimat, quedar-se sense feina, enfrontar un desnonament... però crec que la més sovintejada és la ruptura de parella.

En aquest darrer cas hi intervenen -com en tots els altres- molts factors però la situació es redueix a l’àmbit de dues persones que d’entrada tendim a definir com a víctima i botxí.

La cosa però no és ni molt menys tan senzilla. Un trencament sempre és responsabilitat dels dos membres de la parella, encara que sigui només un d’ells qui n’hagi pres la iniciativa.

Les relacions són actives o passives, per acció o omissió: un fa i l’altre deixar fer... fins que el got s’omple i comença a vessar...

Prendre la decisió de separar-se (més si es porta temps junts) és quelcom difícil i dolorós tot i que se’n vegi clara la conveniència, perquè mai és tot blanc o tot negre pel que fa als sentiments

La qüestió és que el més fort, el més decidit o el més emprenyat fa el pas i enderroca tota una estructura de vegades feble però sovint aixecada i mantinguda amb notables esforços

Arribats aquí, venen el repartiment de culpes (responsabilitats) i l’aparició de la ràbia, la tristor, l’abatiment, el desencís, etc.. que no ajuden en res però són el primer pal·liatiu per a la situació

La temptació de “fer mal” a l’altre és molt gran i comprensible però no admissible perquè només fa que les coses es compliquin i s’allargui el procés de superació de la desfeta

Tal com s’ha sentit dir: Quan es tanca una porta s’obre una finestra. O sigui que el més adient és afanyar-se a passar pàgina i estar amatent a les noves possibilitats que la vida ens prepari

O així m’ho sembla

----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Joan Martí - elcamidelavida@gmail.com  - 4 juliol 2024

ALTRES ESCRITS DEL MATEIX AUTOR: https://elcamidelavida.blogspot.com/p/escrits-propis.html

Versió en castellà en aquest enllaç: https://masacriticaconsciente.blogspot.com/