Tot encara és un misteri, que no vol dir inexistència de quelcom sinó desconeixement

VER

© PENSANT L’EXISTÈNCIA DE DÉU         

I SI DÉU EXISTEIX?

Al llibre “Dios, la ciencia, las pruebas” s’exposen arguments -des de l’òptica de la ciència que de sempre se n’havia desentès- de la possible existència de Déu a partir de la qüestió acceptada majoritàriament d’un començament de l’univers (Big Bang).

Si ara la ciència s’ha avingut a entrar en aquesta cerca, deixant enrere desqualificacions per supersticions i dogmes religiosos, vol dir que potser ens acostem a la confluència de les dues accepcions sostingudes fins fa poc: L’univers ha existit sempre vs. L’univers ha estat creat.

És evident que ambdues no poden ser veritat i que en cada cas la nostra situació canvia. D’un univers que va a l’atzar (amb nosaltres a dins) a un univers que té una raó de ser, una finalitat, hi va un bon tros i ens motiva de manera molt diferent (encara que no ho entenguem del tot).

Oposada a la tesi d’un univers totalment material -existent de sempre- el fet de suposar que podria haver començat en un punt on encara no hi havia ni espai ni temps ni matèria, deixa oberta l’opció de l’existència d’un deu creador, intemporal i immaterial.

Els “deus” que han omplert el nostre imaginari i que s’han anat fent visibles en diferents etapes de la nostra història podrien ser éssers d’altres mons -amb notable poder i intel·ligència- però en cap cas ser els creadors inicials de l’univers.

Més enllà de metafísiques i religions, la immensitat de l’univers ens empeny a trobar-li un significat, un origen, una finalitat... coses que ens aboquen a haver de reconèixer l’existència d’algun ésser extraordinàriament intel·ligent al darrera de tot plegat.

No poder-ne copsar degudament la seva magnitud, no ens estalvia l’interès i la “necessitat” de saber, per allò de les preguntes cabdals: qui soc?, d’on vinc?, on vaig?, que hi faig aquí?  

És una tasca frustrant en gran manera encarar-se amb aquests interrogants per la manca de capacitat de comprensió del cervell humà, però, fins allà on arribem, podem especular-hi una mica, doncs la qüestió ens té a tots intrigats.

Així que jo també vull afegir-me al debat aportant-hi un parell d’opcions en les que algun cop he pensat però que, val a dir, tampoc aclareixen la qüestió de fons.

La primera és la de suposar que formem part d’un organisme més gran, on nosaltres som com les cèl·lules del nostre cos són respecte nosaltres. L’altra seria el conegut “show de Truman” en el sentit d’estar en un gran escenari i que tot l’univers que ens envolta és una imatge hologràfica.

De moment tot encara és un misteri, que no vol dir inexistència de quelcom sinó desconeixement, doncs al llarg del temps s’han anat desvelant un munt de misteris que han passat a ser coses de domini públic, per tant, tot pot acabar sabent-se.

Fins que no en puguem saber el significat hem de tirar d’intuïció i actuar d’acord amb allò que ens “ressoni” sense deixar-nos però de fer-hi alguna reflexió:

Ens agrada més que l’univers hagi estat sempre aquí o que en algun moment algú l’hagi creat? Saber-ho dóna resposta als interrogants transcendents sobre la nostra existència?  

Potser, abans que fos un univers impersonal i atzarós, ens aniria millor que hi hagués algú al darrera doncs, malgrat que pugui ser un mala bestia, al menys tindríem a qui adreçar-nos, tant a les verdes com a les madures!

O així m’ho sembla

__________________________________________________________________________________

Joan Martí - elcamidelavida@gmail.com - 19 febrer 2024

ALTRES ESCRITS DEL MATEIX AUTOR: https://elcamidelavida.blogspot.com/p/escrits-propis.html

VERSIÓ EN CASTELLÀ A L'ENLLAÇ: https://masacriticaconsciente.blogspot.com/