© QUI ÉS EL QUE PASSA, EL TEMPS O NOSALTRES?
El fet d’assenyalar etapes en el temps marcant dies, setmanes, mesos, anys... és un costum arrelat que ens dóna una sensació de control, si més no, d’estabilitat.
Així quan arriba
el 31 de desembre en diem final d’any i al 1 de gener, començament d’any i ens
apressem a fer balanços d’allò fet i previsions o desitjos del què volem
(voldríem) fer.
El temps així formatejat és una roda que es repeteix de forma contínua a través de les quatre estacions (hivern, primavera, estiu, tardor) amb les seves diferents situacions climàtiques.
Però la veritat és que el “temps humà” és un contínuum que depassa aquest esquema.
Potser el més ajustat seria parlar d’infantesa, joventut, maduresa, vellesa o quelcom similar doncs sembla que s’adeqüi millor al transitar vital dels éssers humans.En qualsevol cas,
emparellar les nostres accions al temps i fer-ne esment en celebracions d’aniversaris
diversos és un exercici podríem dir de pertinença a l’experiència vital.
La resposta a la
pregunta reflectida en el títol, encara que ens pesi, és que som nosaltres qui
passem. El temps és un concepte abstracte al qual ens hem habituat com una
crossa per viure.
Sense anar més
enllà en disquisicions filosòfiques, tota referència al temps és un
entreteniment per a estructurar en el possible la nostra estada en aquest món.
La vida és un
procés del que nosaltres en formem part. És com un riu que va fluint cap al mar
en un cicle perenne que es retro alimenta en un circuit tancat.
La nostra
presencia temporal en aquesta dinàmica natural comporta un seguit d’interrogants
que mirem bonament d’entendre mentre hi anem fent el nostre camí.
La mesura de
temps va des del petit espai quàntic fins les eres geològiques i cosmològiques
i nosaltres estem inserts en un espai temporal molt limitat que ens impedeix la
visió panoràmica
Un gran xoc el que
es produeix entre la nostra percepció de ser els “reis de la creació” i la dura
realitat de ser uns components més entre la multitud d’elements que confegeixen
la naturalesa i la vida mateixa.
Potser per pal·liar
en el possible aquest desengany ens hem inventat déus, mites i religions que
suposin, si més no, una aureola de transcendència per a la nostra petitesa a l’univers.
A què respon tota
aquesta divagació? Bé, no hi fa cap mal constatar la nostra situació real en
aquest entramat immens on som. Adonar-nos de la nostra veritable importància a
nivell còsmic és una cura d’humilitat que ens pot convenir per a encarar els
reptes que se’ns plantegen.
S’imposa expressar
una vegada més la decepció que suposa anar tan venuts pel que fa als temes transcendents,
doncs conèixer-ne alguns ens podria confortar en gran manera.
El penós és tenir
una intel·ligència que t’aboca a fer-te preguntes per a les que no hi trobes
respostes i per tant et deixa encara més anguniejat.
Ser més ignorants
ens aportaria més calma en aquesta aventura? Si ens donessin a triar, ens estimaríem
més no ser tan reflexius i estalviar-nos aquesta sensació d’estafa vital?
Tot i no ser més
que especulacions gratuïtes, que no fan més que afegir malestar a la nostra congènita
desinformació vital, si remenem ben endins nostre segur que hi podem trobar la llum.
O sigui que toca
no defallir i anar a l’encontre de la saviesa que tots tenim, per a veure-hi
clar.
O així m’ho
sembla
___________________________________________________________________________
Joan Martí – elcamidelavida@gmail.com – 28 desembre
2023
ALTRES ESCRITS DEL MATEIX AUTOR
Gràcies
ResponderEliminar