Una interpel·lació que ens fa la vida per a redreçar el nostre camí o triar-ne algun altre.

© LA SOLEDAT: Opció o condició vital?

D’entrada deixar constància que naixem i morim sols, per tant sembla que la tan debatuda soledat és quelcom inherent al nostre existir.

També podem recordar aquella sentència: Què val més, sols o mal acompanyats? A la pràctica però, no parem de cercar companyia i ens planyem si ens trobem sols.

D’acord que la vida és plena de contradiccions, dilemes, dualitats... Potser és el sistema com hem estat creats o com hem anat evolucionant (degenerant?)

La qüestió ben obvia és que no acabem de trobar la fórmula adequada: Sols? Acompanyats? Ambdues situacions tenen els seus pros i els seus contres i no ens estem de donar-hi voltes.

Si contemplem la vida en la seva totalitat ens adonarem que està composta de moltes parts, de molts ingredients, alguns d’ells contradictoris a primera vista però que sempre acompleixen una finalitat, sempre suposen el component d’alguna situació imprevista.

La primera cosa que ens cal tenir sempre en compte és acceptar la realitat, acceptar-nos tal com som, acceptar allò què ens passa, acceptar allà on som... ACCEPTAR, sempre ACCEPTAR!

Després vindrà el triar, el decidir, el canviar... tot el què vulguem en la nostra vida, si abans ho hem acceptat, cosa que ens permetrà optar a millorar-la, canviar-la o eliminar-la.

S’ha dit per activa i passiva que no podem anar en contra de la realitat, per això tota l’energia que dediquem a resistir-nos-hi és un malbaratament perquè tot el que rebutgem ho reforcem.

Una altre concepte que s’escau en aquestes reflexions és l’equilibri. Anar sempre a la cerca del terme mig: “Mai massa de res” i en el cas de la soledat pensar en allò de “junts però no regirats” i per tant cal definir els espais propis i els compartits en qualsevol relació.

Tenir sempre en compte l’equilibri en tot el què fem o pensem és la manera de sentir-se bé i en la senda adequada de la vida.

No ens capfiquem en la soledat. És una situació a la que podem anar a raure per diferents motius. Més aviat sentim-la com una interpel·lació que ens fa la vida per a redreçar el nostre camí o triar-ne algun altre.

La vida és una successió d’estats físics i anímics: Desperts-adormits, Entonats-cansats, Sols-acompanyats, Contents-tristos, Afamats-saciats, Inspirats-espessos, etc., etc. i cada estat en el què ens trobem ens demana una actitud, una resposta per a fer-nos-en càrrec.

Fins aquí tenim dos conceptes definits per a moure’ns per la vida: Acceptació i Equilibri. I ara per a posar-hi la cirereta, hem d’esmentar-ne el tercer, que remata el triangle màgic: L’Amor.

Tres conceptes complementaris però que suposen una gradació que comença en l’acceptació, segueix en l’equilibri i culmina en l’amor. L’amor que conté tots els demés.

Reprenent el tema de l’escrit, val a dir que la soledat no és res més que una situació a la vida a la que, si volem, podem aplicar la fórmula del “triangle màgic” i veure què ens en surt!

I és que no hi ha res del tot bo o dolent, sinó adequat per a determinades situacions en què la vida interactua amb nosaltres per a fer-nos prendre les decisions que ens pertoquen en cada moment.

O així m’ho sembla!

__________________________________________________________________________________

Joan Martí – elcamidelavida@gmail.com – 20 novembre 2023

ALTRES ESCRITS DEL MATEIX AUTOR

https://elcamidelavida.blogspot.com/p/escrits-propis.html