Depèn de com valorem el “patrimoni” que som, si el volem conservar o el volem alterar

© L’HOME, NATURAL O TECNOLÒGIC?

Amb el desenvolupament en els camps de la genètica i la biotecnologia es plantegen alguns dilemes pel què fa a l’essència de l’ésser humà.

L’estat natural de l’home està sotmès als atzars de la vida en tots els sentits, tan als “bons” com als “dolents” que van confegint el seu esdevenir vital.

Avui de manera accelerada es va acostant la possibilitat d’incorporar en el seu cos i la seva ment unes “millores” o “capacitats” que poden donar-li un plus d’opcions a la seva vida.

Fins ara les millores que s’apliquen al cos humà són reparacions o substitucions d’elements malmesos, des d’un implant dental fins a un cor nou, sempre però sota la premissa de restaurar alguna funció afectada per a recuperar tot el possible la normalitat vital.

Però el què es va concretant a l’horitzó és actuar sobre l’ésser humà per a proporcionar-li noves facultats o facultats més desenvolupades, siguin físiques o mentals.

A més en el camp de la genètica s’obren possibilitats de prevenir malalties o malformacions ja des de la naixença, intervenint en els codis genètics.

Deixant de banda que l’accés a aquestes possibilitats -volgudes o no- com en tants altres àmbits de la vida, restaran limitades als que s’ho puguin pagar.

Però en el supòsit que fossin accessibles –via Seg.Social per exemple- la qüestió que cal valorar és la seva idoneïtat ètica i transcendent: Ens apuntaríem a totes les “millores”?

De fet fora una gran temptació poder disposar de més capacitats i ampliar-ne les bàsiques, però com quedaria llavors la nostra idiosincràsia, seguiríem sent humans? I encara més, no perdríem altres facultats com ara la sensibilitat, l’empatia i fins i tot la capacitat d’estimar?

Dèiem que, a la vida, estem sotmesos als atzars bons i dolents. Si canviem les nostres facultats sembla lògic pensar que també n’alterarem els resultats i si, per una banda assolim noves fites, que no sigui a compte de perdre’n d’altres perquè no s’adiuen als nous patrons que anem confegint amb les “millores”.

En definitiva, podria ser allò de “qui molt abasta poc estreny”, per tant ens caldria triar entre unes facultats -les nostres bàsiques- o les “millorades”, donant per fet que en molts casos serien incompatibles les unes i les altres.

Si convenim que som lliures -tot el lliures que podem ser- les decisions que prenguem seran un pas més en la nostra evolució -natural o artificial- i ens en beneficiarem o en patirem les conseqüències perquè només nosaltres en serem responsables.

Per tant, que sigui el què hagi de ser, al cap i a la fi, aquí hi hem vingut a experimentar i tampoc sabem que vindrà després que és cosa de creences i no hi ha cap certesa.

Hi ha gent que de fa temps no accepten ni tan sols transfusions de sang o sigui que tot depèn de com valorem el “patrimoni” que som: Si el volem conservar tal qual o el volem alterar.

Potser només són disquisicions ocioses però no ens fa cap mal pensar-hi donat que aquestes i d’altres opcions “tecnològiques” les tenim ja a tocar i ens afectaran de ple en el nostre tarannà vital.

_____________________________________________________________________________

Joan Martí – elcamidelavida@gmail.com – 3 novembre 2023  

ALTRES ESCRITS DEL MATEIX AUTOR

https://elcamidelavida.blogspot.com/p/escrits-propis.html