© EL GOIG I LA RESPONSABILITAT DE SER HUMÀ
Per manca de
coneixement no tenim compte cabal de què o qui som. El què sí que és cert és
que som molt més del què aparentem i del què ens volen fer creure.
La nostra vàlua
ve donada per la presència en nosaltres de l’ànima –animadora del nostre cos
físic- i per la protecció de l’esperit immortal que ens inspira i protegeix.
L’ésser humà és un vehicle extraordinari i habitar-lo de manera inconscient i rutinària és un veritable menysteniment i una manca de responsabilitat.
Se’ns ha ofert
aquesta magnífica oportunitat i no valorar-la degudament és quelcom mesquí i
desagraït. Tan que anem al darrera d’experiències mundanes i la més important
que és VIURE (i tan ben equipats) ni la considerem!
Per això els qui
“remenen les cireres” ens poden encolomar tan fàcilment el que més els ve de
gust perquè no donem valor al què tenim i en canvi ens cau la bava davant les
joguines que ens ofereixen per tenir-nos ben entretinguts i controlats.
Valors com
dignitat, llibertat i tants d’altres resten ofegats, oblidats, colgats pel munt
de comoditats i luxes innecessaris que ens envolten per tot arreu.
Els valors són
quelcom intangible però vital perquè alimenten la nostra ànima i donen sentit
al nostre viure. Sense ells anem destarotats, insatisfets i frustrats.
Si ens fem
sincerament la pregunta del què és més important en la nostra vida ens adonarem
que no és res de tot allò que acapara la nostra atenció constantment.
La llibertat és
la divisa que ha de presidir la nostra vida si la volem plena i enriquidora.
Ens cal ser molt crítics amb tota “l’oferta” material que ens aclapara i no ens
deixa temps per a res més.
Ja no som
criatures a les que els hi dones un caramel per a tenir-los distrets i
contents. La nostra responsabilitat com a éssers humans demana una visió més
àmplia i profunda.
En l’anterior escrit
publicat HUMANITAT
LLIURE feia una crida a deslligar-nos del sistema que ens te ben atrapats i
anorreats, cosa que desmereix la nostra idiosincràsia humana i suposa un
deixament inadmissible de la nostra part.
Està clar que
cadascú és un món i veu les coses a la seva manera. A més, cadascú és l´únic
responsable de la seva vida i per tant fa amb ella el què vol, així que bon
vent i barca nova que diria aquell, però no deixa de fer llàstima veure com es devalua.
Per a redreçar el
rumb de les nostres vides esgarriades per la omnipresència del sistema, sembla
raonable aplegar-se quants més millor, però per això cal voluntat i decisió que
no es faran evidents si no som conscients de que veritablement no anem bé.
En fi, cadascú ja
s’ho trobarà i per allò de que “cada palo
que aguante su vela” haurà d’apanyar-se el millor que pugui perquè a la
vida tot té el seu preu i som lliures d’assumir-ne un o altre.
Dona la impressió
que l’ésser humà està sotmès a un examen per a revalidar el seu dret de ser i que
és en camí de perdre sinó es manifesta veritablement interessat en valorar-lo com
cal.
No crec que sigui
ni un joc ni un parany. Més aviat sembla que ha arribat l’hora que l’Univers
vol passar comptes amb l’espècie humana per a seguir fent-li costat.
O així m’ho sembla a mi.
Joan Martí – elcamidelavida@gmail.com - 15 juny
2023
ALTRES ESCRITS DEL
MATEIX AUTOR
No hay comentarios:
Publicar un comentario