L’ENERGIA
ÉS UNA QÜESTIÓ SOCIAL I AMBIENTAL
Entrevista a
Lourdes Berdié, membre de la Xarxa de Sobirania Energètica: Química
de formació, especialitzada en química analítica del medi ambient i
contaminació. Dedicada a l’activisme energètic i involucrada en moviments per
la defensa del clima. Molt preocupada pel futur incert i complicat que ens
espera, l’amoïna veure la poca capacitat que tenim per moure res malgrat la
quantitat de pedra que piquem. Veu en l’ecofeminisme el gir revolucionari que
ens aportaria la base per a la transformació social, econòmica i ecològica que
necessitem urgentment.
De què parlem
quan parlem d’energia?
L’energia és essencial per a la vida. Sense energia no podríem alimentar-nos,
vestir-nos, escalfar-nos, moure’ns, produir i transportar objectes,
desenvolupar els nostres projectes personals i col·lectius. És el que mou el
món. Però en moure’ns deixem una
petjada. Qualsevol activitat humana té uns impactes, qualsevol producte
que fabriquem o aliment que cultivem té una empremta d’energia.
Quan parlem d’energia no solament parlem, doncs, d’un tema tècnic. L’energia no és només una qüestió de kilowatts hora o de potència instal·lada, de triar plaques o petroli. És també una qüestió social i ambiental: obtenir energia té uns impactes, el que fem amb aquesta energia té uns impactes. Aquí i arreu.
D’on extraiem l’energia o els materials necessaris per a obtenir-la genera un impacte en les comunitats on hi ha aquests materials, en les comunitats i ecosistemes on s’instal·len les infraestructures. I també cal pensar el que fem amb aquesta energia. Els usos que li donem poden ajudar a tenir cura del món on vivim o poden contribuir a degradar-lo encara més.El que reclamem
des de la sobirania energètica és que totes les persones puguem decidir sobre
l’energia: sobre quants kilowatts hora o quanta potència cal instal·lar, sobre
si fotovoltaica o fòssil, però també pensant que les nostres decisions tinguin el menor impacte negatiu
possible sobre altres comunitats i ecosistemes.
Què fa que ara
estiguem parlant d’energia, que sigui tan necessari parlar-ne?
Ara mateix ens trobem en un moment molt crític.
Nosaltres, com a Xarxa, ens vam començar a activar l’any 2013, arran de la
resposta a la fracturació hidràulica (fracking); en aquell moment,
evidentment, es parlava ja de canvi climàtic, de crisi energètica, hi havia
Antonio Turiel insistint en el tema del pic petrolier (peak oil), dels
límits dels recursos, el peak everything. Però ara mateix és un
tema cabdal. Ara estem fent la transició. I, hi ha qui diu, començant a
col·lapsar.
Ep! Has dit
que ara estem fent la transició?
Bé, sí. Estem
fent la transició, però no la que voldríem. Estem fent la transició, sí, però
una transició a la mida de l’oligopoli i del capital. Els plans de transició,
si és que n’hi ha, estan pensats des de la perspectiva de la gran
infraestructura, del model centralitzat on qui té el capital és qui pot
realitzar projectes. Ara, qui té
les de guanyar són les grans empreses energètiques. Amb la seva
capacitat d’influència política (coneixem prou bé el tema de les portes
giratòries), han estat capaces d’endarrerir la transició
energètica durant dècades. Recordeu l’impost al sol, els canvis legislatius
sobre les primes a renovables, les traves que posen avui dia a les
instal·lacions d’autoconsum… O el bloqueig
a donar prioritat a un model distribuït d’instal·lacions petites i mitjanes,
menys exigents econòmicament i, per tant, més assumibles per la ciutadania, amb
una propietat també més distribuïda i, per tant, més democràtiques.
El valor de les energies renovables és que
permeten la proliferació de projectes de cost baix o mitjà en mans ciutadanes.
I, per tant, i més important, augmenten la nostra capacitat de decidir sobre
l’energia. Ens fan més conscients i amplien la nostra cultura energètica. Ens
podem preguntar, i tenir en compte en les nostres decisions energètiques, coses
com d’on venen els materials amb què s’han fet les plaques que ens instal·lem,
com s’han obtingut, qui els ha extret i en quines condicions, on aniran a parar
els materials quan acabi la seva vida útil, etc.
Ara, amb les
conseqüències del canvi climàtic cada cop més difícils d’ignorar, amb la crisi
dels recursos energètics fòssils cada cop més a sobre, les grans empreses han
obert per fi la via a una transició. Però una transició feta a mida. Amb una transició energètica orquestrada per les
grans empreses, la nostra capacitat de decisió està venuda; les
no-afectacions a tercers seran l’última prioritat.
Perquè sí,
estem en crisi energètica i climàtica…
Lamentablement.
Tenim al davant una crisi energètica anunciada des de fa temps. Coneixem el
problema del peak oil que comentava abans. Sabem que el petroli que encara hi ha és cada vegada
més difícil d’extreure, menys rendible econòmicament i energèticament… Sabem,
a més a més, que no el podem cremar, perquè per anar bé hauríem de deixar els
combustibles fòssils que queden sota terra per a no atiar més la flama del
canvi climàtic.
Ara el canvi
climàtic se’ns fa cada vegada més visible. Prenem cada vegada més consciència
del fet que no serà possible mantenir l’ordre actual de les coses, que ja no arribem a temps de mitigar la situació
i que caldrà adaptar-se a unes condicions futures incertes. La pressió
social augmenta. Hi ha una pressió institucional creixent, encara que sigui
tímida, encara que sigui sobre el paper i dins de les premisses del sistema
actual. Fins i tot des de sectors ben allunyats de l’ecologisme es veu la
necessitat de reduir les emissions d’aquests combustibles. La necessitat de fer aquesta transició està
per fi sobre la taula, tot i que ja fa dies que això es veia venir… Potser
és que ara ja és rendible a curt termini? En tot cas, s’ha donat el tret de
sortida amb el vistiplau, ara sí, de l’oligopoli, i l’oligopoli, com no podia
ser d’una altra manera, s’ha assegurat d’estar a la pole position.
Hem parlat de
la crisi de les matèries primeres relacionades amb els combustibles fòssils,
però també hi ha una crisi de matèries primeres que tenen a veure…
Amb les
renovables, sí. Perquè a més del pic petrolier, tenim també un pic de l’urani,
un del coure i un pic, en realitat, per tot allò que ens plantegem explotar a
gran escala. El peak
everything, dèiem. Sabem que els recursos són finits, però el
sistema viu d’esquena a aquest fet, o podríem dir que funciona de manera
suïcida, com si no hi hagués límits. No sé com dir-ho. La Terra no és la butxaca màgica d’en
Doraemon!
Llavors, el
camí, la sortida, a aquesta crisi energètica passa per les renovables?
Un tema
complicat. El camí passa per les renovables, sí. Però el camí no es redueix a un simple canvi de
fonts d’energia. El problema de les renovables és que elles soles no poden substituir els combustibles fòssils
i satisfer tot el consum energètic actual. Tenen una menor taxa de
retorn energètic, és a dir, són més cares en termes d’energia que les fòssils.
Tenen una menor densitat energètica, és a dir, necessiten ocupar molta més
superfície per a obtenir la mateixa energia. Això vol dir que hem
d’anar cap a un decreixement energètic com a societat. Hi ha qui ho entén
com millorar l’eficiència energètica, però no és només això.
Els materials que
necessitem per a construir les instal·lacions de renovables són limitats, la
seva extracció també té un impacte i genera unes injustícies socials directes
sobre els països que en disposen. Les infraestructures, sobretot les grans infraestructures, ocupen grans
superfícies que també són necessàries per a preservar la sobirania alimentària
i la biodiversitat.
A més, el que
resulta molt i molt revisable, de vegades de manera escandalosa, és a què dediquem aquesta energia. Les
activitats humanes, el que fem amb aquesta energia, generen impactes socials i
ambientals que també han d’entrar en la reflexió sobre el camí de la
transició. Necessitem generar tanta energia? Tot el que fem amb
l’energia és necessari? Què hi ha de superflu? Quanta energia
necessitem? Som capaços com a societat de posar-nos d’acord en quines han de
ser les activitats humanes prioritàries per a minimitzar la nostra petjada
ecològica i garantir un futur a llarg termini? És trist, però aquest debat no s’entoma
No hay comentarios:
Publicar un comentario