TORNAR AL POBLE PER VIURE DE LA TERRA
I no és fàcil, t’ho vull explicar. La meva mare la va tancar i ha estat abandonada gairebé trenta anys. Els coloms van proliferar a la teulada i la terra es compactà. Ella va marxar a viure a la ciutat perquè en aquesta època quasi tota la gent de la vall ho va fer, especialment les dones. Allà es podia estudiar i trobar feina assalariada, sense amoïnar-se per si s’abaixen els preus que paga la cooperativa o si plourà o no. Ja vaig néixer a la ciutat. Quan l’àvia encara vivia veníem a l’estiu. Jo era molt petita, però recordo l’horta de què ella tenia cura i les gallines. Després l’àvia va faltar i vam arraconar la casa, la terra i les relacions amb la gent que quedava.
I per què hi
he tornat?
També ho he
explicat moltes vegades, però és diferent explicar-t’ho a tu. El que vaig
estudiar a la universitat i les feines que després vaig tenir no tenen res a
veure amb això, al contrari, treballava construint cases i polígons
industrials, ampliant les ciutats. Asfaltant la terra. Al començament
m’agradava, però després vaig començar a adonar-me de com funcionava tot això i
vaig començar a cremar-me molt. I va arribar el dia en què l’empresa va fer
fallida i em vaig quedar sense feina. Li va passar a molta gent en aquesta
època per la crisi econòmica.
Explicar-te això donaria per moltes pàgines, però el que interpreto ara és
que van ser els símptomes que el sistema capitalista s’estava devorant
a si mateix: la maquinària de consum és tan eficient que no hi ha recursos
per mantenir aquest ritme accelerat de creixement econòmic. Ho pateix el
planeta i ho patim directament cada vegada més persones, i no només a llocs
llunyans. Però s’hi continuen posant pegats perquè aquest ritme no s’aturi,
encara que jo, com cada vegada més gent, he volgut sortir d’aquestes lògiques i no contribuir a
perpetuar-les.
Però adonar-se’n
és una cosa i actuar, una altra. La decisió de convertir-me en agricultora no
va ser ràpida perquè va suposar canviar moltíssimes coses a la meva vida.
Primer vaig voler entendre el funcionament polític del món des
d’un punt de vista crític i escoltar veus que fins aleshores mai no havia
escoltat, com la dels camperols del sud i les seves denúncies al sistema de
mercat globalitzat. Un mercat que
els empobreix amb preus injustos, que els pren l’aigua i les terres, que
s’apropia de les seves llavors. Aprofundir-hi em va fer recordar moltes
històries de l’àvia sobre la decadència de l’agricultura al poble i
relacionar-ho amb els problemes actuals de la petita agricultura.
Tot està
connectat
I és que l’alimentació ha canviat radicalment en
aquests anys. Suposo que a la teva època aconseguíeu gairebé tot el que
és necessari planificant els conreus, processant els aliments perquè es
conservessin, intercanviant amb el veïnat i comprant algunes coses al mercat.
M’imagino que fins i tot els que no vivien de la terra hi tenien una relació
més directa que no pas ara, perquè segur que sempre hi havia familiars que els
proporcionaven una part d’aliments. I a les ciutats, els mercats devien
tenir només productes de temporada, que la gent coneixia, aprofitava i
conservava. L’àvia continuava fent conserves i fumant la carn, me’n recordo de
l’olor. Ara ningú s’ha de preocupar de saber fer això perquè es pot comprar tot
als supermercats i et sorprendria molt veure el menjar d’avui. Mengem
moltíssim menjar processat, embolicat amb plàstics, que pot durar mesos i
que es porta d’una punta a l’altra del món.
M’agradaria molt
conèixer la teva impressió sobre això perquè segurament et podria semblar
meravellós si, com sol passar, no saps què hi ha al darrere. El que
importa no és alimentar la població, sinó enriquir-se. El que hi ha darrere
són unes quantes empreses reunint beneficis colossals a costa de l’explotació
de la terra i de les persones; beneficis que no es reinverteixen en el
territori. El que hi ha darrere, Teresa, són les terres abandonades, és el
poble buit.
Al sistema
alimentari capitalista tot es conrea amb petroli
Petroli per
fabricar els adobs i els plaguicides, per a la maquinària agrícola, per als
plàstics dels hivernacles, per conservar el producte i transportar-lo milers de
quilòmetres… Per produir aquests aliments calen inversions enormes i per això
ja no ho pot fer qualsevol. Cada
vegada hi ha menys agricultors. El que hi ha són empreses que busquen
obtenir el màxim de benefici i que tenen el poder polític a favor seu. Per això
poden, per exemple, comprar terres a bon preu i amb baixos impostos en altres
països (sempre més pobres), per arrasar-les i establir monocultius que ocupen
centenars d’hectàrees… i aprofitar-se també del baix preu de la mà d’obra local
per posar en el mercat global productes barats i de fora de temporada.
Pots creure que gairebé tots els llegums d’ara vénen dels Estats Units o de la
Xina?
Els governs de
països rics subvencionen les seves produccions perquè es puguin vendre
internacionalment a preus molt baixos, d’aquesta manera ningú hi pot
competir, trenquen el mercat i acaben generant dependències… això
són pràctiques habituals. Què s’ha aconseguit? Que ens desconnectem de la terra
i que perdem la nostra sobirania alimentària. El control de l’alimentació es
troba cada vegada més lluny de la gent. Va arribar un dia en què ho vaig veure
molt clar, especialment després de formar-me, conèixer gent i quan la idea va
passar de projecte individual a col·lectiu. Vaig obrir la casa. Per sort hi ha
molta gent que està reaccionant i adonant-se que és l’economia local la
que genera condicions de riquesa en sentit ampli: distribuint-la de forma
justa, creant xarxes de suport i confiança, adaptant-se a cada territori,
cuidant-se de la terra i, el més important, és l’economia que podem controlar
les de baix (tot això que tu ja sabies).
Així que fa set
anys vaig tornar al poble per viure de la terra.
PATRICIA
DOPAZO
Revista
“Soberanía alimentaria, biodiversidad y culturas”
https://opcions.org/consum/tornar-al-poble-per-viure-de-la-terra/
No hay comentarios:
Publicar un comentario