EL PERQUÈ DE LA MALDAT
La deshumanització ens fa entendre que l'altra persona és un paràsit
"No només és qüestió de centrar-nos en l'experiència de la víctima,
també ens hem d'atrevir a intentar entendre d'on surt la crueltat de qui fa
mal".
Hi ha persones que fent el mal estan convençudes que fan el bé. Però com
s'arriba a entrar en aquest bucle destructiu? Olga
Belmonte, doctora en filosofia i professora de la Universitat Pontifícia
Comillas de Madrid, ha participat al cicle Pensar el mal en el món contemporani, dirigit pel filòsof Josep Maria Esquirol,
que es va fer al 2018 al CaixaForum
En llegim 14 reflexions que no només es poden atribuir a les guerres i a
les catàstrofes, sinó també a aquell dolor que provoquem i que ens provoquen a
petita escala, i a aquell del qual sovint en som espectadors.
1. Com pot entrar un humà a la roda del mal? En primer lloc,
aquella persona sent que hi ha una situació concreta que està extraviada i té
la urgència de reparar-la.
2. Té una utopia. No només veu que el món està malament,
sinó que té la idea de com hauria de ser. Per exemple, un món en què tals
persones no hi siguin. La idea es va exagerant, es converteix en una ideologia
(en el mal sentit) i s'intensifica de manera que només veu allò.
3. Un altre factor és la subjectivitat. Es considera (o a
vegades el consideren) un sant cridat a corregir aquella situació.
4. Però cal tenir en compte més aspectes: imagineu-vos que
ens reunim i fem una comissió per intentar reparar el món. El primer que pensem
és que el món està malament, que tenim una idea per millorar-lo, per fer-lo més
just, i que, d'alguna forma, ens sentim cridats a arreglar-lo. Però hi hauria
d'haver alguna cosa més, perquè si no, ens assemblaríem molt al que està
intentant arreglar el món fent el mal.
5. On està la diferència entre qui busca el bé o el mal? Una
és caure en el fanatisme, que és quan la idea és més important que les
persones. I, a més a més, en la impaciència: en no adonar-se que hi ha idees
que ara mateix no toca dur-les a terme, sinó que hi ha altres tasques abans.
Tots tenim una idea d'un món sense maldat, però en cada moment és fonamental
atendre qui tenim al costat. El que fa el fanàtic és posar la idea com el més
important, i tot el que hi ha abans ho aniquila: ja sigui les persones com el
sistema.
6. La segona cosa que ens podria diferenciar és la
deshumanització, que ens fa entendre que l'altra persona és un paràsit, una
cosa que sobra, un obstacle que ens molesta per arribar a aquella situació
millor. En canvi, quan algú està obrant per fer el bé, hi ha una humanitat i
una atenció a la dignitat humana.
7. Al llibre Hijos de los 70 hi ha el testimoni d'una
filla d'un militar que va participar a les tortures de la dictadura argentina.
S'adreça al seu pare i li diu: "Vas ser part d'una institució que va promoure
el pitjor de l'ésser humà, i et van inocular odi contra les persones que
pensaven diferent. Et van explicar que era necessari exterminar-los i t'ho vas
creure, et vas deixar animar i vas actuar en conseqüència". Aquesta filla
li està dient: vas ser capaç de deshumanitzar les persones que pensaven
diferent de tu. Des de les nostres idees podem acabar entenent que es pot
exterminar l'altre pel bé del sistema.
8. Què ha de passar perquè el botxí no tingui mala
consciència? Que faci el que fa sense tenir remordiments: quan vivim assumim
una determinada visió del món, una narració històrica del que hem viscut, creem
la nostra identitat, i des del principi aprenem què vol dir que una cosa sigui bona
o dolenta i ho anem interioritzant. No hi ha fets, sinó interpretacions, i a
vegades interpretem la realitat amb codis que ens donen una bona consciència,
encara que el que estiguem fent sigui horrible. Hi ha estats que promouen la
barbàrie des de la bona consciència.
9. La lògica cruel es pot emmascarar dient: jo he fet el que
havia de fer. Eichmann, un oficial de la SS que va ser jutjat a Jerusalem, deia
que era un bon ciutadà perquè complia la llei. Feia el que tocava, i així és
com va facilitar la mort en aquella massacre.
10. És important reflexionar sobre el contingut i el missatge
del que s'ha de fer. En aquesta reflexió pot aparèixer l'amor al proïsme, la
solidaritat, la recerca de la justícia, tenir cura de l'altre, la lluita per
tenir una vida una mica més digna. El que té a veure amb la filosofia de la
proximitat és el que pot fer que evitem aquest tipus de justificacions que ens
deshumanitzen.
11. Hi ha un sentiment important, i és el fàstic: quan algú
sent fàstic pel que està fent està connectant amb el patiment de la víctima.
Diuen que el fàstic és l'avantsala de la culpa. Com que sento fàstic pel que he
fet, em sento culpable, tinc vergonya. Perquè és llavors quan aconsegueixo connectar
amb el dolor de l'altre. És important alarmar-nos quan fem mal a algú.
12. Què podem fer? Confrontar-lo amb el patiment que està
provocant. No és tant atacar les seves idees, sinó fer-li entendre el mal que
fa, de quina manera està anul·lant les altres persones. Al final, el que diu el
fanatisme és que la meva idea és més important que tu. Els fanàtics prenen les
idees com a possessions, i en la mesura que els qüestiones la idea, els qüestiones
allò que són. No se'n separen. Cal ajudar-los a veure que ells són més que les
seves idees.
13. Quina diferència hi ha entre l'empatia i la compassió? En
la compassió l'altre està en una actitud de contemplació. Edith Siten té una
anàlisi preciosa sobre l'empatia i ens diu "imagina't que jo estic patint
i que la meva mà és com un guant". És com si et transferissis dins la meva
pell i sentissis una cosa semblant al que sento, però sense deixar de ser tu.
En l'empatia no t'apropies del patiment de l'altre, però sí que et pots fer una
idea de com pateix. Amb la compassió pot ser que no m'hi impliqui: vaig a una
exposició, veig les fotografies de qui pateix i sento compassió, però des de fora.
En l'empatia hi ha un entrar a dins, però amb molt de respecte, com si em
descalcés i, amb un respecte immens, trepitgés un terreny sagrat.
14. És important, com diu Josep Maria Esquirol, tenir la
solidaritat com a horitzó. De cara a les persones properes, però també a
aquelles que sembla que ni tinguin res a veure amb nosaltres ni en siguem
responsables. No caure en fanatismes i no deshumanitzar-nos també depèn de nosaltres.
Dir "això no depèn de mi perquè no soc polític" és posar-nos excuses,
perquè és com dir "com que no tinc cap paper important, no faig res".
Cadascú pot fer alguna cosa des del lloc on és, aquesta és la gran resistència
contra la barbàrie.
Olga Belmonte
No hay comentarios:
Publicar un comentario