 |
| Leonardo Boff |
Des
que Jair Bolsonaro va accedir a la presidència del govern, Brasil és
un exportador inesgotable de males notícies. És per això que
potser avui, més que en cap altre moment, és necessari comunicar
breument la teologia ecològica de Leonardo Boff.
Fundador i figura
ineludible de la Teologia de l’Alliberament, Boff és una de les
personalitats brasileres més reconegudes internacionalment, no només
per la controvèrsia amb Joan Pau II, que finalment el va dur a
trencar amb el Vaticà, sinó per ser una font d’inspiració, a
través de les seves conferències i més de cent llibres, del
pensament i la política que persegueixen la pau, la justícia social
i el respecte per la Terra.
Afirma
Boff que l’era moderna – iniciada entre els segles XVI i XVII-
està dominada pel paradigma encara vigent de la dominació i de la
conquista, es regeix pel tipus de racionalitat instrumental-analítica
i un ídol guia el seu camí: el progrés indefinit, l’equació del
qual assegura que riquesa més poder equival a la felicitat del major
nombre.
Amb Descartes, l’home va creure que era l’amo i senyor de
la natura, en comptes de ser un més en la corrent de la vida. Segons
Francis Bacon, fundador del mètode científic modern experimental,
l’home ha de “tractar la natura com l’inquisidor tracta el seu
inquirit: torturar-lo fins que entregui tots els seus secrets”, i
ni Hobbes ni Locke, ni Rousseau, ni Kant, formuladors del pacte
social que encara subjau en l’ordenament de les nostres societats,
van incloure la natura o la Terra en les seves reflexions, perquè no
sospitaven que tant elles com la vida en general poguessin algun dia
estar amenaçades per la mà de l’home.
Aquest és, per a Boff el
gran equívoc de tot el projecte de la Modernitat: erigit sobre
valors falsos, de conquesta i de dominació, va desconsiderar la
Terra, donant per descomptat que aquesta no acabaria mai d’oferir
recursos, béns i serveis, i seria il·limitada en la seva
resiliència.
D’aquesta
manera, el progrés ha
subjugat històricament, fins a destruir, cultures ancestrals, com
les dels Guaranís, Maies, Quítxuas, Maputxes, Inques i Asteques,
així com altres d’Àfrica i Àsia, amb la falsa promesa, mai
completa, de fer participar aquests pobles de la suposada riquesa
dels nous temps. Així, sense menystenir aspectes innegablement
positius en els camps de la medicina, la locomoció o les comoditats
domèstiques, entre altres, Boff denuncia que l’espècie humana,
mitjançant la tecnociència “ha ocupat el 83% de la superfície
del planeta, depredant els seus béns escassos i modificant la base
físico-química de la seva infraestructura ecològica. El consum
humà ha ultrapassat en un 30% la capacitat de reposició dels béns
i serveis naturals produïts per la Terra i gasos d’efecte
hivernacle, acumulats durant els quatre segles d’industrialització,
estan provocant l’escalfament global del planeta”.
Boff
es preocupa de deixar clar en els seus articles, llibres i
conferències, que la humanitat i la Terra no són organismes
separats, sinó que formen una única entitat complexa. Sense
amoïnar-se gaire per la tradició bíblica, l’obra d’aquest
teòleg contempla el següent pressupòsit, vertadera alfa i omega de
la seva reflexió: “no
estem tot just sobre la Terra, sinó que en formem part; som Terra
que sent, pensa, estima i cuida”. D’acord
amb Boff, aquest és el sentit positiu i irrenunciable de la
planetització, que contraposa al terme globalització, el qual no va
més enllà d’un significat purament econòmic.
Aquí cal fer
esment de tres documents que fa pocs anys van arribar per emmarcar un
pensament que ja venia d’abans: l’oficialització de la
nomenclatura Mare
Terra per
les Nacions Unides, el 22 d’abril de 2009, la Carta
de la Terra,
de l’any 2000 – una iniciativa de l’ONU, desenvolupada per la
societat civil i que Boff va ajudar a redactar –, que junt amb
l’Encíclica del Papa Francesc de 2015, Laudato
Si,
van oficialitzar l’expressió Casa
Comuna,
amb l’objectiu de tornar transparent i profunda la unitat de
l’espècie humana amb el seu hàbitat natural.
Al
vell paradigma de la dominació i de la conquesta (raó
instrumental), Boff contraposa una cosmologia de transformació i
d’alliberament, bastida sobre el nou paradigma de la cura (raó
sensible). Boff troba el seu fonament filosòfic en Ésser
i temps de
Martin Heidegger, per a qui la realitat rep el seu vertader sentit a
través de la preocupació inquieta de la cura. El filòsof alemany
es va inspirar en l’Ètica
a Nicòmac d’Aristòtil
per desenvolupar la idea que “la cura és la manera de ser primera
de tot ésser humà en la seva relació amb el món, i no només una
orientació particular i interior de l’ànima, com apareixia en els
autors cristians”.
La cura estableix l’home com a
ésser-en-el-món, és l’estructura originària del Dasein –
de l’existència humana – i per tant, ser home, ser dona, implica
estar constituït de cura. En paraules del mateix Heidegger: “la
cura significa un fenomen ontològic-existencial bàsic”. De fet,
l’ésser humà és capaç de cuidar – de prendre cura – perquè
ell ja és cura en la seva estructura originària bàsica. Perquè va
necessitar i va rebre una cura natural i objectiva, per part d’un
“déu” o d’algú altre, l’ésser humà és capaç, com a
projecte ètic assumit conscientment, de cuidar-se a si mateix i els
altres en qualitat de valor i objectiu personal, social i planetari.
Així, la cura passa d’element natural a dada cultural.
Això,
observa Boff fent l’anàlisi de Heidegger, pressuposa prendre’s
seriosament la fragilitat i la vulnerabilitat com a dades primeres de
l’home, ésser que està “llançat al món” i contínuament
exposat a riscos. Per tant, la condició humana exigeix la cura, que
Heidegger defineix com un existencial, és a dir, una preocupació
per al present i per al futur, no només de si, sinó de l’altre i
de la vida. Per a Boff, “tenir cura és no permetre que la
desesperació i la falta d’empara facin malbé l’alegria de
viure, ja que, en qualsevol cas, mai no podrem aturar el curs
irrefrenable de la mort, allotjada dins de la vida des del seu primer
moment d’existència”.
La
humanitat de l’home es deixa resumir en la combinació entre cuidar
i ser cuidat. “És d’aquesta comprensió de la cura – continua
–, en tant que naturalesa de l’ésser humà en el món i en la
història que emergeix la dimensió ètica, que no es deriva de la
cura. La pròpia cura és sinònim d’ètica i del que és ètic en
el sentit clàssic de l’ethos grec,
com a cura de la casa i de tots els qui en ella hi viuen, ja sigui la
casa individual o la Casa
Comuna,
que és el planeta Terra.”
Des
del punt de vista científic, Boff observa que la cura ja estava
present fa 3,8 bilions d’anys, quan la matèria va arribar al grau
de complexitat i organització que va permetre el sorgiment de vida a
la Terra. En paraules de l’autor, “la primera bactèria, amb cura
singularíssima, dialogà químicament amb l’entorn i va aconseguir
un equilibri dinàmic que li va possibilitar sobreviure i continuar
la seva evolució”. Des d’una perspectiva quàntica, subratlla el
teòleg, aquesta va ser una possibilitat entre tantes altres, però
va ser aquesta contingència realitzada la que va donar pas al nostre
món i no a un altre.
Segons aquesta narrativa, amb l’aparició de
l’home, fa set o nou milions d’anys la cura va guanyar una
qualitat nova: va passar de procés ecològic a propòsit conscient i
es va convertir en “amor, reconeixement i comunió. […] D’aquesta
manera la cura entra en la definició de l’ésser humà com a
existència-en-el-món-amb-els-altres, obert a la totalitat del Ser,
al futur i a la mort”.
Es
fa urgent, doncs, un canvi important en forma de refundació del
vincle de l’ésser humà amb el món i amb la Terra. Per a Boff, la
cura ha de substituir a la dominació en una nova cosmologia que en
comptes d’anul·lar les diferencies les aculli en
un biorregionalisme que
valori cada territori. No és veritat, denuncia, que l’home sigui
només un ésser de necessitats i de desig d’acumulació
il·limitada, sinó “un ésser creatiu, amb fam de bellesa, de
comunió i d’espiritualitat.
Parlem
d’un teòleg que entén l’espiritualitat com a “actitud i
activitat que afavoreix l’expansió de la vida, la relació
conscient, la comunió oberta, la subjectivitat profunda i la
transcendència com a manera d’estar sempre disposat a noves
experiències i a nous coneixements”. Un teòleg per al qual
“creure significa trencar amb el món de la pura raó, de la
funcionalitat de les institucions i de la lògica lineal, per a la
qual no hi ha d’haver sorpreses”. Creure és per a Boff, “obrir
espai per a l’imprevist, per al ‘miracle’ de què les
coses poden, de sobte, canviar i guanyar una altra configuració que
obri un horitzó d’esperança per a la vida humana”.
L’ecodesenvolupament
ha de trobar el seu subjecte no en la mercaderia, no en el mercat, ni
en el sector privat o en l’Estat, sinó en els “éssers humans,
presos personalment i col·lectivament, i la resta d’éssers vius
en les seves múltiples dimensions. Es desprèn d’això que Boff
sigui partidari d’un decreixement econòmic
que faci possible el sosteniment ambiental i l’equitat social, que
redueixi la importància del quantitatiu en favor de la qualitat de
vida per a la majoria, preservant els béns i els serveis que seran
necessaris per a les futures generacions.
És
urgent pensar de forma global i a llarg termini. Per això es fa
necessària la construcció d’una democràcia integral en la qual
l’individu es transformi en un “ciutadà-subjecte” empoderat,
és a dir, amo del seu desenvolupament personal, però també del
col·lectiu; que cooperi amb els altres en comptes de competir-hi; i
que s’autoeduqui continuament per a exercir la ciutadania junt amb
els seus iguals. D’aquesta manera s’activarà
la praxi,
o sigui, “aquest moviment dialèctic entre la conversió del
coneixement en acció transformadora i la conversió transformadora
en coneixement”. Aquesta conversió permetrà que no canviï només
la realitat, sinó que també es transformi el subjecte. És
imperatiu, segons Boff, superar el reduccionisme de la visió
mecanicista per “assumir la cultura de la complexitat, de la
corresponsabilitat i de la cura”, a través de tres eixos: la
societat sostenible, la democràcia socioecològica i l’educació
emancipadora.
En
diàleg amb els antropòlegs xilens, Jorge Maturana i Francisco
Varela, amb el pensador francès de la complexitat, Edgar Morin, o
amb el cosmòleg nordamericà Brian Swimme -els quals afirmen que
l’humà és un ésser social, de cooperació i de convivència-; en
diàleg també amb la física quàntica de Niels Bohr i Werner
Heisenberg, Leonardo Boff reafirma la llei fonamental del procés
cosmogènic: “Tot té a veure amb tot en tots els punts i en tots
els moments; tot està inter-relacionat, i res no existeix fora
d’aquesta panrelacionalitat. Per tant, res no existeix juxtaposat o
desarticulat. Les coses estan de tal manera interconnectades que
formen un incommensurable sistema”.
Amb
el filòsof brasiler Michel Löwy, la utopia cap a la qual apunta
Boff és la d’un ecosocialisme que s’inscriu en la lògica global
de les coses i és la seva expressió històrico-social. Vist
d’aquesta manera, l’ecosocialisme transformaria en un projecte
politic allò que la natura prescriu en el seu dinamisme intern, en
una visió conscient del món i en una ètica de la solidaritat, de
la cooperació i de la inclusió. Boff no té cap interès en
recuperar cap utopia maximalista del passat, cap d’aquelles que van
gastar vides per a no res, però creu amb Shakespeare que l’ésser
humà està fet de somnis i, a través del “principi-esperança”
d’Ernst Bloch com a brúixola-guia, pensa i actua tenint en compte
aquell “possible-viable” imaginat per Paulo Freire, o sigui,
d’acord amb aquelles utopies minimalistes que, en paraules del
conegut pedagog, fan la societat “menys malvada i tornen l’amor
menys difícil”.
No hay comentarios:
Publicar un comentario