PETIT.
INGRÀVID. LLIURE
Sempre
dic als meus estudiants que hi ha moments al cinema on has d’allunyar
la càmera.
Si vols controlar el nivell dramàtic i no passar-te del to general
de l’escena, el millor és situar la càmera uns metres més lluny
dels personatges i obrir pla. El pla general ens serveix per fer més
gran la mirada, contextualitzar l’escena i relaxar l’espectador.
És el que intento avui, una mica per salut mental.
He
allunyat la càmera. Molt. Tant que m’imagino que soc a milers de
kilòmetres de la Terra, al mig de l’espai, en el no-res… No hi
ha gravetat. Floto a la deriva. És un somni. Ho sé. Però la meva
ment m’allunya d’aquest món durant el temps que trigui en
escriure aquest text.
Mireu
la fotografia. És molt bella. De fet, el que surt a la foto és
gairebé tot. És el món.
El nostre món. Observo la fotografia i penso en tot el que ha
succeït a dins. Descobriments,
invents, guerres, imperis que han caigut, drets que s’han aconseguit
amb molt d’esforç.
Aquí
han viscut Sòcrates, Aristòtil, Hegel, Kant… Han escrit les
pàgines més belles William Shakespeare, Virginia Woolf, Sylvia
Plath, Lorca… Michelangelo es va passar quatre anys a dalt d’una
bastida per pintar el sostre de la Capella Sixtina i Van Gogh va
morir creient que no era un pintor genial. El bo de Beethoven va
escriure la Novena Simfonia quan ja estava totalment sord.
Notre-Dame,
la bella Notre-Dame. Ha viscut tota una Revolució Francesa i dues
guerres mundials i en pocs minuts ha vist com cremava el seu sostre.
Aquí
els faraons s’han enterrat en grans piràmides, els dictadors més
cruels han torturat i matat milions d’éssers humans.
I
la natura ha continuat oferint oxigen, aliments i ecosistemes plens
de vida als seus habitants. Grans tempestes, calor, fred, volcans en
erupció, tsunamis…
Milions
i milions de persones han nascut i han mort a la Terra. Han patit,
s’han enamorat, han trobat la millor de les felicitats o han fet
del dolor un company terrible.
Però
també milions i milions de persones han mirat el cel una nit d’estiu
i s’han adonat de la seva petitesa quan els estels han acaronat les
seves preguntes sense resposta.
És
el món. El nostre món. Un món ple de deus, semideus i gegants amb
peus de fang.
I
avui m’allunyo d’ell. Només un instant. Perquè estic saturat de
xarxes socials, de mentides, de mala educació, d’indigències
intel·lectuals, de naufragis humans. Em sento idiota en uns temps
idiotes. Sento que m’estic perdent alguna cosa quan la tinc a
tocar. Només necessito allunyar-me del soroll, trobar el silenci,
retrobar-me, si és que alguna vegada m’he trobat. Cansament.
Suposo que és cansament. Avui la vida ja no és un primer pla. Només
és un pla general, sense detalls que destorbin una visió més
àmplia.
Observo
de nou la fotografia. Ara mateix, en qualsevol lloc del món algú
menteix, algú roba, algú accepta un suborn, algú descobreix que el
futur que imaginava no és el que volia. Algú se sent atrapat en
presons invisibles, algú canviaria el seu cos per un més jove, algú
està esperant que el temps sigui agraït amb els seus esforços.
Algú s’allunya per no tornar mai. I diu adéu. Algú plora la seva
partida. Algú ja comença a trobar-lo a faltar quan el pianista del
tanatori deixa anar la darrera nota. I potser hi ha un escriptor que
farà d’això una novel·la.
Algú
llegirà aquest text que avui no vol ser irònic, ni s’ha iniciat
amb un “benvolgut, o no”. I tindrà ganes de tornar a mirar la
fotografia de la Terra. I amb sort, jo notaré el seu alè al meu
costat. A milers de kilòmetres de la Terra, sense Twitter per
gestionar la ira, sense campanyes electorals de mentiders patològics,
sense narcisisme en forma de likes. Ho sents? Soc al teu costat.
Petit. Ingràvid. Lliure.
Àlex
Ribes
Societat
Anònima | Blog personal.
Respostes
a la intolerància present a les xarxes socials i als mitjans de
comunicació
No hay comentarios:
Publicar un comentario