SI NOMÉS EM QUEDÉS UNA HORA DE VIDA
Què
faries? A qui trucaries? A qui aniries a buscar? Què et quedaria per
fer, per dir, per ser? Estaries en pau amb tu mateix? El filòsof
Roger-Pol Droit (París, 1949), al llibre Si
sólo me quedara una hora de vida,
fa (i ens convida a fer)
l'exercici de creure'ns que només ens queden 60 minuts en aquest
món. És així com ens proposa apreciar el valor d'estar vius,
aprofitar-ho i plantejar-nos quin sentit estem donant al nostre
present.
1.
No sabem
ni el dia ni l'hora en què morim. Sense saber com, sense
proposar-nos-ho, sense dir res, per un accident, per un infart, per
un atac vascular cerebral, a l'autobús, tant és. Sense avisar, el
fil es talla de cop, en un moment o per una llarga malaltia.
Declinant per etapes, perdent les esperances pas a pas, en un esglaó
rere l'altre, caiem sense haver recapitulat ni una sola vegada. Això
és, precisament, el que no vull.
2.
Si només
em quedés una hora de vida, la mort, ara tan propera, no hauria de
ser la meva preocupació principal. Seria important comprendre, per
començar, què és el que ha canviat. La vida, limitada a una hora,
ja no té les mateixes característiques. Segueixo tenint un passat,
un present, però ja no hi ha futur.
M'he tret de sobre un munt de projectes, de preocupacions,
d'inquietuds, d'obligacions.
3. Ja no necessito preocupar-me per la salut, és inútil fer
musculació, sotmetre'm a règim, vigilar el pes, la tensió, el que
tinc d'això o el que em falta d'allò altre es converteixen en
preocupacions ridícules. Hauria d'acabar tal com soc, sense tenir
temps per a res, ni d'engreixar-me ni d'aprimarme, ni de curar-me ni
d'emmalaltir, tampoc tinc temps de fer-me ric o pobre, de canviar de
situació, d'estat, d'estatus. La sort està repartida per a tot, o
gairebé per a tot: només queda un marge escàs, que es va fent
estret a cada segon que passa.
4. A la vida sabem que el temps que tenim disminueix, que el
nostre futur cada any es va reduint. Per molt que comprenguem, amb
més o menys mesura, que deixem de ser joves, sempre ens queda una
ignorància feliç que ens permet fer moltes coses: seguir, esperar,
obstinar-nos a fer projectes, explicar-nos futurs, jugar amb les
coses fortuïtes que ens passen, sospesar oportunitats, somiar
atzars... tot això ara sembla descartat.
5. Ja no tindria res a perdre. Si només em quedés una hora
de vida, per què no em llanço de cap a tot el que mai he fet? A
allò que no m'he atrevit, per decència o per por. Per què no
m'envio a mi mateix a l'altre barri amb una primera i última
col·locada inconcebible, fruit de totes les pols blanques, de tots
els fongs, de tots els èxtasis químics possibles, per morir de
sobredosi abans d'una hora, o cagar-me en alguns dels éssers humans
que odio, [...] o bé atracar una joieria, perquè sí, per plaer, i
buidar les prestatgeries, o perdre'm en una orgia paroxística.
6. Com que ja no existiria l'endemà, ja que serien els últims
instants i no n'hi haurà d'altres, valdria la pena transgredir,
engegar-ho tot a pastar fang, els bons costums i els valors i l'ètica
i tota la resta, i, per descomptat, la prudència, la mesura, la
temprança, les bones maneres, totes les estupideses que serveixen
per als altres dies, per a les hores normals, però no per a
l'última.
7. Ni desgràcia integral ni felicitat absoluta. Dir «sí» a
la vida, estimar-la, acceptar-la, desitjar-la, patir-la,
experimentar-la de debò, implica dir «sí» a tot, «sí» a la
brossa, al llot, a la por, a la tristesa, a l'horror, igual que a la
bellesa, a la tendresa, al goig, a la calma, a la serenitat, a
l'ajuda mútua, perquè no és possible separar-los de manera
definitiva i radical. [...]. Tot es barreja.
8. Val més acabar amb l'obsessió de comprendre-ho tot, amb
el desig permanent de saber, amb la convicció que si sabéssim una
mica més, una mica millor, necessàriament seríem més lliures, més
amos de nosaltres mateixos i de l'univers. És una convicció
vergonyosa de la qual seria útil desfer-se'n. El saber, com la
felicitat, és necessàriament sempre incomplet, impur, està
incrustat d'ignoràncies.
9. Només m'agradaria escriure. [...] Si d'aquí menys d'una
hora desaparegués del món, malgrat tot, les paraules que estic
escrivint perdurarien.
10. L'amor és aquell enigma que ho inverteix tot, és el
contrari del dubte, de la ignorància, de la raó. Qui estima està
en l'evidència. La vida donada, ningú sap com ni per què,
simplement està posada allà, com l'única forma de no morir.
11.
Cal viure sense oblidar l'odi. [...] El
gran error és creure que podem ignorar per sempre l'odi, o
simplement menysprear-lo, dir que és dolent en totes les
circumstàncies en què es manifesta. Cal admetre que existeixen
alegries de l'odi com hi ha alegries de l'amor. El goig de la
destrucció forma part, també, de les nostres fibres, habita en el
nostre ser més íntim. [...] "Sentim un plaer pervers, però
beatífic, en ser dolents, perquè és una font de satisfacció que
no s'esgota mai", William Hazlitt, El
plaer d'odiar.
12. Cultivar una mirada atenta als contraris, als contrastos,
a la tensió permanent del món. Pensar contínuament que el que
veiem «ple» pot veure's «buit», que el que considerem «bé» pot
considerar-se «malament», que el plaer i el dolor es barregen, com
la riquesa i la pobresa, el valor i la covardia, l'amor i l'odi.
Aquests oposats no habiten mai a regions estranyes. Qui és bo,
valent, alegre i clar també resulta, quan descendim el camí,
dolent, covard, trist i ombrívol. Cal cultivar aquesta mirada doble
per tenir de la vida i del món una visió exacta, amb relleu.
13. Escollir la vida, sempre i amb totes les parts. Malgrat el
no-res, la mort propera, la
impossibilitat d'assegurar-nos res. Fer-ho amb amor i amb altres
forces és l'única sortida. Un dia, amb uns amics filòsofs, vaig
fer un joc suposant que cadascú pogués viure la seva vida
exactament igual a la que havia conegut. [...] Si vaig respondre «sí»
és perquè el fet de viure sempre m'ha semblat desitjable,
increïblement miraculós, un regal. [...] Ignoro si el balanç de la
meva vida és «globalment positiu», però aquesta vida, com totes,
encarna una gana que en té prou amb ella mateixa, que no pot sinó
desitjar, esforçar-se per recomençar, continuar, seguir,
indefinidament.
14.
Cadascú de nosaltres mor per primera i
per última vegada, sense saber abans com serà. Em
fan riure els filòsofs, amb aquell projecte vell i absurd
d'«aprendre a morir». Com si fos possible
aprendre el que no es repeteix.
No hay comentarios:
Publicar un comentario