Sense una certa indeterminació, la vida seria apassionant?

COM ENS HO FEM PER CONVIURE AMB LA INCERTESA?

EL RACÓ DEL PENSADOR

Tothom ha de ser plenament conscient que la vida és una aventura, fins i tot quan ens pensem que la tenim tancada en una seguretat funcionària; qualsevol destí humà comporta una incertesa irreductible, fins i tot en la certesa absoluta, que és la de la mort, ja que n'ignorem la data. Tothom ha de ser plenament conscient de participar en l'aventura de la humanitat, que va, d'ara endavant, a una velocitat accelerada, llançada cap al desconegut.

Edgar Morin, Tenir el cap clar

* * *

Reconduir alguna cosa desconeguda a alguna coneguda alleugera, tranquil.litza, satisfà i dóna també una sensació de poder. Allò incògnit comporta a més el perill, la inquietud, la preocupació; el primer instint és el d'abolir aquestes desagradables situacions. Primer principi: una explicació és millor que cap explicació. Com que fonamentalment es tracta d'una voluntat d'alliberar-se d'idees opressives, no es fila gaire prim quant als mitjans per alliberar-se'n: la primera idea que explica allò desconegut com a conegut fa tant de bé que ja se la considera vertadera. [...] L'instint de les causes està llavors determinat i avivat pel sentiment de la por.

Friedrich Nietzsche, Com es filosofa a cops de martell

* * *

Unes quantes preguntes amb respostes, inevitablement, incertes:

• Una de les aportacions cabdals del segle XX ha estat l'adquisició de la plena consciència que les certeses absolutes s'han acabat. Hem adquirit, doncs, d'una manera clara i definitiva, una gran certesa: la certesa de la incertesa. Dels castells de les veritats absolutes només en queden les runes. El segle XX ens ha resituat a escala humana. Què en penseu?
  
  
• Així les coses, què us sembla? El futur, i la vida en general, resulten més fascinants que mai o, per contra, estem bloquejats i paralitzats per la presència anorreadora de la incertesa?
• La incertesa de les nostres accions ja la coneixíem. Ara sabem, però, que el nostre propi coneixement és i serà sempre incert. Per què ens costa tant acceptar aquesta situació? Qui redimonis ens havíem cregut que érem?
• Si la ciència ens diu que tot coneixement sempre és i serà provisional -en el sentit de millorable, perfeccionable i fins i tot refutable-, per què en lloc de fer-nos els suecs, no ens esforcem més a aprendre a viure des d'aquesta provisionalitat? Tant difícil és acceptar i procurar viure des de la provisionalitat i la incertesa?
• És la por la que ens reclama certituds absolutes?
• En nom de la por som capaços d'edificar i d'acceptar les absurditats més absurdes?
• La revifada actual de les sectes i de les supersticions és, en bona part, una resposta a aquesta por?
• Tan difícil és acceptar la vida tal com és amb el seu fons incomprensible, inabastable, atzarós... tràgic?
• Tan difícil és acceptar la vida sense edulcorants?
• Tan difícil és admetre que passem quatre dies en aquest món, i que ens n'anirem sense haver entès pràcticament res de substantiu?
• Tanta set de Veritat -la que sigui- tenim?
• Tant costa autoacceptar-nos com som?
• Per què totes les persones que han fet avançar la humanitat, persones que han dinamitat certeses donades per definitives, han tingut sempre tants i tants problemes? Per què, habitualment, han generat rebuig i fins i tot odi per part dels seus coetanis? Potser perquè haver d'acceptar noves veritats vol dir haver de desprendre's de les nostres entranyables i caduques creences?
• Estem i estarem sempre condemnats a haver d'admetre veritats com a Veritats?
• L'evolució espectacular de la ciència i la tecnologia han generat en molta gent la creença que la vida és controlable. I, és clar, en no ser-ho, les frustracions i l'ansietat estan augmentat molt?
• Som massa exigents en coses que mai no podrem controlar del tot, i ens oblidem massa sovint de tot allò que sí que està a les nostres mans?
• Per què ens obsessionem tant per voler controlar al mil.límetre tots els esdeveniments de la nostra vida i, en canvi, oblidem que l'actitud davant d'aquests esdeveniments, de qualsevol circumstància, sigui quina sigui, depèn exclusivament de nosaltres?
• Davant de la incertesa, què ens funciona? Quins intents de solució ens donen més bon resultat? I quins no?
• Ens sentim absolutament aclaparats i impotents davant la incertesa?
• Intentar donar-nos i/o cercar respostes intel.ligents davant dels dubtes obsessius generats per la incertesa, desfà els dubtes i l'ansietat o més aviat els retroalimenta?
• Què en penseu d'aquesta afirmació del filòsof I. Kant: la intel.ligència d'una persona es mesura per la seva capacitat de conviure amb la incertesa?
• Obsessionar-nos per obtenir i disposar de seguretats, de veritats absolutes, no és propi més aviat de nens petits?
• És possible imaginar-nos vivint en un món on tots els interrogants bàsics i essencials de la nostra existència estiguessin resolts? Us agradaria viure en un món així? Seria estimulant viure en un món així?
• Quan estem ocupats en alguna cosa il.lusionant i a la que li trobem un sentit, l'angoixa per la incertesa, augmenta, minva o desapareix?
• Pensem massa en el futur, i molt poc en el present?
• Si abans de fer, de posar en pràctica, d'efectuar qualsevol acció poguéssim preveure'n totes i cadascuna de les possibles conseqüències i repercussions, la vida seria molt més tranquil.la i segura? I més interessant? I més avorrida?
• Sense un cert risc, sense una certa indeterminació, la vida seria apassionant?
• Segons Freud, hi ha una relació inversament proporcional entre felicitat i seguretat. Els nostres primitius avantpassats, diu a El malestar en la cultura, vivien menys, la seva vida tenia molt més risc, però eren molt més feliços. Què n'opineu?
• Quan ens lamentem que la nostra vida ens resulta trista, avorrida, monòtona, quins ingredients hi acostumen a mancar?

Joan Bosquet

Café Filosòfic del Vendrell

http://cafefilosoficdelvendrell.blogspot.com.es/2008/03/com-ens-ho-fem-per-conviure-amb-la.html