SI UN SERVEI ÉS GRATUÏT, EL PRODUCTE ETS TU.
Parlem de les cookies
En la comunicació digital, la majoria de serveis compten amb una versió bàsica (no premium) que és gratuïta. Més enllà de les estratègies de màrqueting que ens fan voler cada vegada més i amb més prestacions, encara que finalment s'hagi de pagar; què més s'amaga rere aquest dispendi de funcionalitats a cost zero? Com es financien les empreses que faciliten aquests serveis?
En general, totes les companyies que ens ofereixen els seus productes estan interessades a envair la nostra privacitat, ja que el producte amb el qual poden obtenir beneficis, normalment en forma de publicitat, són les nostres dades (ja siguin personals, d'ubicació física o el nostre comportament de navegació). Aquí està el quid de la qüestió: resulta que el producte pel qual 'no paguem' som nosaltres mateixos.
Compartim aquest contingut del darrer Quadern número 50, sobre 'La petjada de l'era digital'.
Moltes webs, gairebé totes, utilitzen les famoses galetes (cookies) per guardar informació sobre la nostra navegació quan les visitem. Les galetes són una sèrie de microprogrames que s’instal·len al nostre dispositiu i envien al propietari del lloc web informació sobre la nostra IP o MAC (la «matrícula» del nostre dispositiu), el temps que utilitzem el lloc web i com l’utilitzem, i sovint també sobre els altres llocs web que consultem mentre tenim una web concreta oberta.
A més, el diàleg que s’obre quan una web t’avisa que està apunt d’instal·lar-te unes galetes, no dóna massa opcions reals: ‘Si acceptes la instal·lació de les cookies, clica a Acceptar o Continuar. Pots llegir més informació. O bé, si segueixes navegant entenem que acceptes les condicions.’ On està el ‘no’ en aquest diàleg? A la Guia sobre l'ús de les cookies de l'Agencia Española de Protección de Datos es poden consultar detalls sobre les galetes i també sobre els nostres drets en el seu ús.
En David Megías, director del Internet Intedisciplinary Institute (IN3) de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), destaca que les cookies no són necessàriament 'dolentes'. Es van idear per poder emmagatzemar informació entre sessions diferents en l’accés a un mateix web. Això permet que quan tornem a navegar per la mateixa pàgina no haguem de tornar a entrar tota la informació de nou (per exemple omplir un formulari), ja que aquesta informació s’emmagatzema a les galetes del nostre dispositiu. Això no està malament, no? El problema arriba si les galetes s’utilitzen amb altres finalitats, com ara determinar quin tipus de producte ens agradaria comprar segons les nostres cerques.
En Megías també insisteix en trencar certs mites com que ‘Google ven les nostres dades’, ja que en realitat Google no pot comerciar-hi directament (per exemple amb l’historial de navegació) sense el nostre consentiment (el qual donem o no quan Google ens ho pregunta i especifica a la seva política de privacitat). Evidentment, les empreses interessades a tenir els perfils dels usuaris són les que es dediquen a les vendes directes o bé a la publicitat. Poder enviar publicitat personalitzada és el somni de qualsevol venedor o publicista. I de fet, els principals beneficis de Google provenen dels serveis de publicitat. Per aquest motiu el que podem fer quan naveguem per Internet és no donar les nostres dades sense consultar l’objectiu final d’aquesta recollida d’informació i sense valorar si té sentit fer-ho; i llegir-nos les polítiques de privacitat dels entorns que més visitem.
Però, què més podem fer per recuperar la nostra privacitat en la xarxa, més enllà de navegar de manera més conscient? D'una banda, i de moment, encara haurem de renunciar a la comoditat adquirida, escollint aplicatius, programari o serveis que es troben fora del mainstream (el que té la majoria de gent). Però, d'altra banda, ja comptem amb opcions open source que són d’ús majoritari, com Wordpress, Ubuntu o Open Office.
Per tant, no sempre s’ha de renunciar a comoditats, sinó, en tot cas, cercar aquestes comoditats en d’altres entorns menys invasius i més procomuns, apostant i participant d'un canvi cultural i polític vers enfocaments de caràcter col·lectiu. A la Guia Pràctica del número 50 sobre l'impacte ambiental i social d'Internet hem fet un recull d'alguns d'aquests entorns, programari, aplicatius, xarxes socials, navegadors, etc; que ofereixen bones prestacions sota el paraigües del bé comú i que no vulneren la privacitat.
La investigadora Mayo Fuster, també de l'IN3, insisteix en una idea clau sobre la nostra llibertat a Internet a través d’una comparació: 'Un presoner està molt còmode a la seva cel·la ja que li porten el menjar, el mantenen, no ha de fer ni pensar en res més; però, no és lliure!'.
La no neutralitat d’Internet, en som conscients?
Tracking, blocking, throttling, paid priorization… Tot això ens ‘sona a xino’ o fins i tot sembla un embarbussament, però en realitat són pràctiques que es donen diàriament i que ens afecten directament. Totes estan lligades al concepte de no neutralitat, que vol dir que els servidors no donen a tothom les mateixes possibilitats d’accés a les informacions de la xarxa. Per exemple, bloquejant (blocking) les visites a certes pàgines, o ralentint o accelerant intencionadament aquests accessos (throttling), i a més fent-ho en funció de la quantitat que pagui el navegant (client). Potser ara us sona una mica més tot plegat, ja que pràcticament tots els webs el practiquen i nosaltres som les principals víctimes, més o menys conscients, però així és.
Organitzacions com W3C (pro estàndards oberts), EDRI.org (pro privacitat i protecció de dades), APC (pro accés universal), Pro Commons (Netmundial, The Green Group, The Commons Network, Heinrich Foll Foundation), Internet Society (ISOC.org), Electronic Frontier Foundation (EFF.org) vetllen per assegurar l’accés universal a Internet, tot respectant els drets humans de les persones.
No hay comentarios:
Publicar un comentario