LA LÒGICA DEL CAMP DE CONCENTRACIÓ
He llegit darrerament una sèrie de noves investigacions sobre l’holocaust i els camps de concentració, entre les quals destaca el gran llibre de Nikolaus Wachsmann KL, i m’he adonat que, com la majoria de la gent, era víctima de l’error de pensar que els camps eren un lloc d’extermini. No ho eren, sinó organitzacions industrials gestionades amb uns criteris econòmics peculiars, però ben racionals en el que fa referència a la maximització dels beneficis.
En realitat tot el sistema de
dominació nazi estava pensat d’acord amb aquests principis. L’ocupació de
territoris a l’est, a Polònia i a Rússia, era organitzada per maximitzar la
producció d’aliments que havien de servir per proveir els exèrcits alemanys. De
la mateixa manera, els més de set milions de presoners i treballadors forçats
estrangers que hi havia al Reich eren dedicats a produir. Quan, en acabar la
guerra, els polonesos que treballaven als camps alemanys van tornar al seu país,
no quedava ningú per cultivar la terra, de manera que els aliats es van veure
forçats a fer-hi treballar els presoners de guerra per pal·liar la fam.
Tot, fins la pròpia aniquilació dels
jueus, estava pensat amb criteris de rendibilitat. El protocol de la
conferència de Wannsee de 20 de gener de 1942, que planejava l’eliminació final
dels jueus d’Europa, preveia que onze milions de jueus havien de ser evacuats
cap a un est indefinit, a Rússia o més enllà. Conduïts en grans columnes,
separats per sexes, se’ls portaria a construir carreteres. “No hi ha dubte
–afegia el protocol- que es perdrà una gran proporció d’ells com a conseqüència
d’una selecció natural. Els que quedin necessitaran un tractament adequat,
perquè sens dubte representen la part més resistent, i amb el seu alliberament
es podrien transformar en el germen d’una resurrecció jueva (proves d’això les
dóna la història)”.
Però la millor mostra de la
racionalitat econòmica la tenim en els grans camps de concentració, on, segons
els càlculs de Wachsmann, han mort 1.700.000 persones (menys de la tercera part
dels sis milions de víctimes de l’holocaust). El secret de la seva rendibilitat
consistia en utilitzar fins al seu esgotament uns treballadors que costaven
molt poc en termes de manteniment i que eren exterminats quan deixaven de ser
útils, igual com ho eren la major part dels fills de les treballadores acollits
a les guarderies de les fàbriques. Eliminar els costos improductius garantia
una elevada competitivitat.
Auschwitz-Birkenau era l’exemple més
representatiu de l’holocaust industrial. Constava de tres unitats: Auschwitz I
era un centre de producció industrial amb tallers de les SS i d’indústries
d’armament (però també era un centre d’experiments mèdics, on professors
universitaris practicaven la vivisecció); Auschwitz II Birkenau era el gran
camp d’extermini i Auschwitz III Monowitz, el que proporcionava treball a la
gran fàbrica de cautxú sintètic de les IG Farben. Hi havia a més un sistema
d’uns cinquanta camps auxiliars estesos per Silèsia, amb granges, mines de
carbó, pedreres, piscifactories … La vida activa dels treballadors-esclaus
d’aquest sistema industrial era curta, ja que acabava quan deixaven de rendir
adequadament i se’ls enviava a Birkenau per a la seva liquidació. Dels 1.700.000
morts del conjunt del sistema concentracionari Auschwitz en va aportar
1.100.000.
Algú potser s’estranyi que faci
aquestes consideracions en un espai destinat a reflexionar sobre qüestions que
fan referència al món en què vivim. Però és que aquestes lectures m’han fet
pensar en les similituds que hi ha entre la lògica dels camps de concentració i
les normes de les polítiques d’austeritat que se’ns estan imposant. Els
fonaments són els mateixos: minimitzar els costos del treball i eliminar el
malbaratament de recursos que significa mantenir els que no estan en condicions
de seguir produint. La reducció dels costos salarials s’ha aconseguit amb una
mesura genial, com és la “flexibilització de l’ocupació”, que en deixar els
treballadors indefensos davant de l’atur, estalvia als empresaris aquelles
molèsties que abans causaven les disputes pel salari just (quin sentit té
parlar de “salari mínim” quan hi ha contractes de 0 hores?).
La part de l’eliminació dels que ja
no són productius es va realitzant discretament amb la reducció de les
pensions. És un procediment més lent, que segurament millorarà en eficàcia en
el futur (amb el copagament dels medicaments, per exemple), però és molt més
net que cremar-los al forn. Per acabar-se d’assemblar a l’original, podem veure
que als creditors alemanys actuals no els manca respecte dels europeus del sud
aquella mateixa convicció de superioritat racial que feia dir a Goebbels que
els polonesos “són més aviat animals que humans”.
Em preocupa veure el que està passant
al camp de concentració en què s’ha convertit Grècia, perquè, tenint en compte
la situació d’aquest país nostre, on el volum del deute públic està entorn del
99 per cent del PIB (tenim ara 300.000 milions més de deute que quan Rajoy va
arribar al poder), el que pot passar, si pugen els baixos tipus d’interès
actuals que permeten atendre’l sense massa problemes, seria senzillament un
desastre.
Potser és per això que, en una
mateixa setmana, el FMI i el senyor Luis de Linde, governador del Banc
d’Espanya, ens han donat la mateixa mena de consells. On el FMI demanava reduir
els salaris (abaratint l’acomiadament) i limitar el nostres costos de
manteniment (apujant l’IVA i reduint l’aportació de l’estat en educació i
sanitat), el senyor Luis de Linde, endut d’entusiasme, ha anat encara més
enllà, demanant una nova reforma laboral (que més drets poden prendre encara
als treballadors?) i avisant-nos que no ens fem il·lusions que ens seguiran
mantenint amb les pensions quan siguem vells.
No és encara ben bé com al camp de concentració, però a mesura que
n’aprenen ho fan cada vegada millor.
Per Josep
Fontana
___________________________________________________________________
Vist a La Lamentable gràcies
a l’esment que en fa Josep Cabayol en el seu article d’avui a Sentit Crític (el text de Cabayol el penso
compartir, comentat, en pocs dies). De moment, una nova lliçó de Josep Fontana,
a qui mai agraïrem prou que escrigui com ho fa.
No hay comentarios:
Publicar un comentario