Crònica de la conferència d’Esther Vivas a Vinaròs presentada per Carles Santos
“El problema de la cultura no és l’IVA, sinó
la pròpia cultura”. Carles
Santos –“sóc músic”-, resumia amb aquesta frase el setge al
sector que s’està vivint en el últims temps a base d’aplicacions de l’IVA i
altres circumstancies que, sumades a la situació de crisi econòmica,
estan afectant greument un àmbit social fonamental i, per tant, ofegant la funció
cultural com a agent crític del poder establert.
Qüestió
de cultura o dues peces per interpretar una crisi
El nostre músic, universal en tants
conceptes, explicava des de la seu de la Fundació Caixa Vinaròs que la
presència d’Esther Vivas
i la conferència L’estafa de
la crisi i la resposta indignada, no deixava de ser una
invitació a casa seua, ja que l’auditori que porta el seu nom és l’espai de
creació en el qual passa moltes hores.
Un espai des del qual Santos proposava a Vivas davant un nombrós públic
dos ambients musicals per tal d’orquestrar i experimentar dues visions de la
crisi. Una peça aparentment més tranquil·la, en la qual quedava patent la
mestria i el domini de l’íntim flirteig etern i apassionat de Santos amb el piano, i
l’altra, un bram musical tocat amb els punys, vigorós, contundent. Dues peces
de les quals, Vivas
es quedava amb els efectistes punys sobre el teclat com a pols musical per a
interpretar la crisi, especialment pel que afecta a la incidència en la
població. “Una resposta indignada davant la crisi” que Santos convertia divendres
13 de juny, en una energètica i sonora cacofonia musical.
Sistemes,
règims i ètica
Vivas començava per elaborar un esbós del context econòmic situant el
concepte com la conseqüència de la crisi que arrossega el propi sistema
capitalista; una crisi del regim sorgit de la transició que esquitxa, també, al
bipartidisme i a la, fins fa poc, intocable monarquia, institució que s’ha
convertit en els últims temps en una “riota popular”.
Tot i les dramàtiques conseqüències
que està tenint la situació econòmica en la ciutadania, com traslladava Vivas, el sistema permet
grans contradiccions, com, per exemple, que hi hagi “guanyadors” que estiguin
aprofitant aquest context per a obtindre més beneficis, com és el cas d’Amancio
Ortega i la seua empresa tèxtil, Inditex, duent a terme un joc brut
amb l’ètica materialitzat per les condicions de treball del personal que la
seua empresa tenia a Bangladesh i que va quedar al descobert, com en el cas
d’altres empreses de la “marca espanyola”, fa unes setmanes en el incendi d’una
fàbrica. Un altre exemple el podem trobar en Telefònica, que ha acomiadat
personal quan les dades publicades li suposen uns beneficis milionaris a la
gran corporació.
La
crisi com a excusa
Vivas feia seu el plantejament que envolta la filosofia de moviments com el
15-M i, en la línia d’altres veus com la de Teresa Forcades i l’Arcadi Oliveres, i destacava la certesa que el context
econòmic està servint d’excusa per tal d’aplicar polítiques duríssimes ja
planificades i per obrir en canal l’economia de les classes més desprotegides
davant les fluctuacions del món financer. El pitjor es que “ens estant venent
estes mesures com si foren les úniques possibles”.
Tot i això, l’activista posava l’accent en
que la situació econòmica també ha generat “una cosa positiva: que li hagi
caigut la careta al sistema”, un sistema incoherent basat en la usura i
l’avarícia que està incapacitat per oferir benestar a la població, i que deixa
als vorals del camí a un milió de persones que actualment estan passant gana a
l’Estat espanyol, “quan cada dia els supermercats llancen tones de menjar als
contenidors”. En aquest sentit, el fet que hi hagi col·lectius que es van
articular en torn al 15-M i altres moviments d’indignats ofereix esperança
front al descrèdit i menyspreu que els ha dedicat l’establishment, ja que si
s’han materialitzat en propostes, moviments i accions que compten amb el
beneplàcit de la població, com és el cas de l’entrada de Sánchez Gordillo en
una coneguda cadena de supermercats per tal d’agafar menjar i oferir-lo a gent
que està passant gana .
Un dels col·lectius més representatius és la
Plataforma d’Afectats per l’Hipoteca (PAH), malgrat que hagin sigut catalogats
de filioetarres, filoterroristes o radicals antisistema, han fet seu el lema
“Sí que es pot”. En contra del que pretenia el Govern espanyol, compta amb un
gran suport de la població, ja què la ciutadania contempla les mesures
adoptades per la PAH com legítimes en la defensa dels interessos de les
persones afectades per un sistema depredador que no ha tingut en compte la
capacitat econòmica de les famílies, sinó que ha animat a l’endeutament
facilitant crèdits i fomentant la bombolla.
Vivas incidia també en la necessitat d’observar aquest moviment indignat de
manera global, i recordava la Primavera Àrab, la resposta d’Occupy Wall Street
o els esdeveniments que estan tenint lloc actualment a Turquia com a part d’un
procés que compateix nus i origen.
Legimitat
i legalitat
D’altra banda, Vivas establia una
comparativa entre legalitat i legimitat, conceptes que han esdevingut
antitètics, si més no. Sovint existeix legalitat en les mesures que aplica
l’establisment -seguint els mandats de la Troika i altres actors-, però que
siguin legals no significa que siguin legítimes. Així, moviments agrupats en
torn als indignats han aconseguit algunes victòries, com que la gent torni a
recuperar l’interès per la política i incentivar la necessitat de crear un
discurs alternatiu a l’oficial i que s’avantposi, per tant, a l’infantil
argument utilitzat fins la sacietat de que la responsabilitat recau en la
ciutadania, ja que “hem viscut per damunt de les nostres possibilitats”.
L’altre punt positiu a contemplar, finalment, es que la població ha recuperat la
confiança en si mateixa i la capacitat per a convertir-se en actor principal en
aquest conflicte econòmic.
Aprenentatges
“Canviar les coses requereix temps”, aquest
és un dels aprenentatges que traslladava l’activista, però un temps que en
moments de canvi, vivificants, també es contrau o s’accelera. En aquest sentit,
Vivas
recordava la frase del filòsof francès Daniel Bensaïd que dóna títol a la seua autobiografia
“Una lenta impaciència”. El contrapunt l’obtenim en la utilització de la por
per part del poder econòmic per tal d’establir una barrera de contenció, un
model de dissuasió que ha quedat palès durant les manifestacions que han
tingut lloc en els últims temps: detencions preventives, obertura de webs on
poder denunciar a manifestants i altres mesures més contundents, com la
utilització de mètodes com les pilotes de goma durant les manifestacions, que
han generat resultats dramàtics. Mesures de control, que per a Vivas, “evidencien que ens
enfrontem a un gegant amb peus de fang”. “No els està sortint bé perquè la gent
dóna suport als que protesten”.
Ecologisme
i feminisme
Dins d’aquest model econòmic i social
al qual cal plantejar una alternativa, Vivas senyalava dos elements de pes: l’ecologisme i el
feminisme. L’ecologisme, pel que fa a la necessitat de buscar un model econòmic
sostenible en un planeta finit, un model productiu que respecti l’ecosistema.
En relació al feminisme, Vivas
remarcava la gran incidència que estan tenint en les dones les retallades, ja
que és el sector social que més les està patint: laboralment són les que ocupen
els llocs de treball més precaris i en l’àmbit familiar la situació les obliga
a tornar a la llar en qüestions, per exemple, com la cura de dependents.
Vivas cloïa la conferència amb una frase per a l’esperança i la confiança en
l’activisme i en la suma de diferents forces davant un sistema capitalista
col·lapsat: “Quan els de baix es mouen,
els de dalt trontollen”.
No hay comentarios:
Publicar un comentario