TITELLES DE FANG
Som titelles oscil·lant d’un pèndul
que gronxa les hores de la nostra mort.
La pel·lícula es projecta dins de la retina
per uns impulsos controlats
que perceben l’engany dels miratges orquestrats.
Estem empresonats dins d’un no-espai
recoberts de pell rosada,
omplerta de neurones
amb el software d’un Club despietat.
Creiem que passen els anys
compartint la vida amb la família, uns companys,
però només som molècules d’aquest mirall,
universos d’àtoms dins del no-espai
sense fronteres, tot en Un.
Però callem,
ens empassem la pel·lícula de setí
mentre injecten la moneda, la sentència,
el contracte d’esclavitud indefinit,
la nostra decadència.
Ens posen l’etiqueta de malalt
per escurçar el trajecte cap al penal,
ocupem un temps inexistent
cercant una feina indecent,
desfem els segons treballant
per obtenir més paper enverinat.
S’inventen una mort aparent,
quan només és un canvi d’estat.
Alimenten el seu control amb la nostra por,
por del treball, por de l’atur,
por de viure, por de morir,
por d’estimar, por de sentir,
por a la por.
Aquesta por no som nosaltres,
no som titelles de fang
subjectes a les tisorades dictatorials,
que apunten al balanceig més rebel.
No, no hi ha espai entre nosaltres i la darrera galàxia,
ni hi ha temps entre el big bang i la fi del món.
No i no,
som fets d’emocions, d’amor sense recompensa,
de silenci dins de la foscor.
No som titelles de fang.
No patim per la crisi, és un invent d’uns pedants.
No patim per la salut, és un negoci de pocs.
No patim per la fam, és una piràmide invertida.
No patim per les guerres, són joguines dels tirans.
No ens deixem oprimir per la por, és la seva arma de foc.
Tots junts podem redactar un nou codi
trencant l’espill que tenim al davant
ja que res del que és, és
i vosaltres no sou el que us han explicat.
Els meus fils es van dissoldre
invertint els meus ulls cap al buit
i ara contemplo la no-matèria.
Talleu les cadenes i sortiu del guió,
decoreu la vida fora de la titella de fang.
Potser aleshores podrem rescriure la història
i ens observarem com un sol organisme viu
que necessita de totes les parts,
la teva, la meva, la d’ell
i bategarem plegats per construir un nou ésser
una nova Terra dins d’un cos, l’Univers
i serem com espurnes de llum, vibracions,
estels nocturns que il·luminaran d’esperança la nostra humanitat.
Fem-ho! Despertem! És possible.
Només cal un desig comú:
l’amor i un somriure.
____________________________
Violant de Bru
Moltes gràcies Joan per compartir-ho amb el món virtual!
ResponderEliminarUna abraçada!