QUÈ PODEM FER AMB ELS PROBLEMES?

RESOLDRE PROBLEMES

David Sempau “Las cosas por su nombre” 

(Ver texto original, pág.70)

Alguns problemes son relativament senzills; tenen un determinat nombre de solucions i un procediment clar de resolució

Determinar el millor camí per a un recorregut en cotxe, per exemple, és un problema senzill. Així mateix, quant més estudiem qualsevol problema d’aquestes característiques, mes tendeixen les respostes possibles a convergir en una única solució òptima.

Amb els problemes complexos passa exactament el contrari. Quant més els estudiem més solucions semblen tenir i més gran es fa la part del problema que depèn de les nostres pressuposicions sobre ell…  Tots els problemes importants i interessants son complexos i totes les pressuposicions amb les que partim formen part del problema.

Hi ha al menys quatre formes de tractar amb els problemes:

1. Solucionar-los : És un procediment indicat per als problemes simples
2. Resoldre’ls .....:  Veient-los com part d’un problema d’àmbit més gran.
3. Dissoldre’ls.....:  Amb la qual cosa deixen d’importar
4. Absoldre’ls......:  Els traspasses a un altre o algú te’ls treu de sobre
   Aquí s’escau aquella anècdota de l’home a qui un veí li havia deixat una quantitat de diner. S’acostava el dia convingut per a retornar el préstec i el deutor no sabia de on treure el diner. Un dia abans de la data límit estava desesperat; per més que ho intentava no aconseguia aplegar la quantitat que devia. No podria pagar el deute. Se’n va anar al llit però no podia dormir. Preocupat, donava tombs i més tombs, sense que es podés treure del cap el compromís contret. Finalment es va aixecar del llit, va agafar el telèfon i va trucar al seu veí:

- Hola, recordes que demà et tinc que tornar el diner que em vas deixar?

- Clar, li va dir l’altre amb cautela.

- Doncs et truco per a dir-te que encara no et podré pagar

Va penjar i sospirant alleujat es va dir a si mateix:

- Perfecte. Ara que es preocupi ell

I es va adormir plàcidament. Acabava d’absoldre el problema.

A l’enfrontar-se a un problema complex, cal qüestionar-se les pròpies creences i pressuposicions. Això implica debatre totes les limitacions, controvertir totes les pressuposicions i objectar la definició mateixa del problema. Cal fer-se constantment preguntes com ara:

a) Es tracta realment d’un problema ?

b) Què estem donant per fet amb ell ?

c) De quina altra forma hi podríem pensar ?

d) Quin altre significat podria tenir ?

e) En quines circumstàncies deixaria de ser un problema?

f)  Què més ha de ser cert per a que sigui un problema?

g) Què estem fent per a crear aquest problema?

Agafem el problema de la “globalització del model econòmico-socio-cultural basat en la mal anomenada ECONOMIA que de fet és la ECONO-SUYA”

Primer: Com tractar amb aquesta globalització?

1. Estem davant un problema senzill?

         A la vista dels interessos involucrats (uns pocs, cada cop més pocs i més poderosos, entossudits en sotmetre a molts, cada cop més nombrosos i menys poderosos) i de les conseqüències en cadena (degradació del medi ambient, del teixit social, dels mitjans de subsistència dignes, etc.) no sembla que puguem considerar “senzill” aquest problema. No es tracta aquí de decidir si globalitzem o si no globalitzem, sinó de què es pretén globalitzar, en benefici de qui i a l’esquena de qui. Vist així es pot dir que no és un problema senzill i caldrà prosseguir amb el test pel que fa a problemes complexos

2. Podem resoldre’l veient-lo com a part d’un problema d’àmbit més gran?

Per aquí ja anem pel bon camí. Per comptes de decidir si globalitzar o no globalitzar,    concentrem-nos en què globalitzar donat que tenim a l’abast els mitjans necessaris per a globalitzar el que vulguem sempre que siguem capaços d’actuar sobre l’àmbit més gran o paradigma social dominant.

3. Podem dissoldre’l amb la qual cosa deixaria d’importar?

En la mesura en que concentrem els nostres esforços en decidir què globalitzar i no en debatre si globalitzem o no allò que se’ns diu que cal globalitzar el problema es dissoldrà per si mateix per que deixarem de parar-li atenció.

4. Podem absoldre’l, amb la qual cosa deixaria de ser un problema per nosaltres?

Aquesta globalització o, millor dit, el seu èxit o fracàs és un problema per a qui en depengui, per als qui ens la volen imposar per que la subsistència dels seus interessos en depèn. No és el nostre problema, sinó el seu. El nostre problema són les conseqüències d’aquesta globalització. Del que ens hem d’ocupar és doncs d’evitar aquestes conseqüències, de fer-nos immunes a elles de tal manera que la “patata calenta” es quedi a les mans dels seus veritables propietaris. No es tracta doncs d’un enfrontament directe, sinó d’anar a la nostra per a que les “seves coses” segueixin sent seves i només seves.   

Segon, quines respostes tenen les preguntes següents?

a)      Es tracta realment d'un problema?

Per a qui el te sí. Per a nosaltres, no. El nostre problema són les conseqüències d'aquesta globalització, no la globalització en sí.

b)     Què estem donant per fet?

Que existeix. Que no hi ha altra opció. Que aquests valors, principis i objectius són els únics possibles i viables. Que no hi ha d'altres regles de joc. Tot això és fals.

c)      De quina altra forma hi podríem pensar?

Deixant de pensar-hi i posant-nos a treballar en el que realment ens interessa, és a dir en un món millor.

d)     Quin altre significat podria tenir?

El que li vulguem donar en funció de la nostra decisió sobre què globalitzar, no sobre si globalitzar o no el que ens manen que globalitzem.

e)      Sota quines circumstàncies deixaria de ser un problema?

Ignorant-lo. Protegint-nos contra les seves conseqüències. Retornant-lo a qui realment el té

f)       Què més ha de ser cert, per a que sigui un problema?

Per a que aquesta globalització fos un veritable problema hauria de ser cert que no hi hagués realment cap altra opció. Sortosament n'hi ha, i moltes.

g)     Què estem fent per a crear aquest problema?

Parlar-ne, confirmar-lo com a tal. Donar per fet les regles del joc que ens imposen. Creure'ns els dogmes de la "lògica del mercat", de la "competitivitat", de la "escassetat", de la necessitat de "creixement econòmic sense fi”